El País va aprofitar la presentació del suplement juvenil
EP3 (en parlaré un altre dia) per obrir divendres gairebé tot el seu web,
renunciant a la seva aposta per un model de pagament per continguts extrem. Era un canvi anunciat, però ara molts subscriptors
se senten traïts: els 80 euros anuals que paguen els serviran per accedir, a més de a l'edició impresa, a
serveis extra que semblen buscats per evitar les crítiques: CNN+ en directe, l'edició de pagament de leMonde.fr, les ràdios de Prisa en major qualitat, teletips d'EFE...
Tant la última hora com una àmplia selecció d'articles del diari de paper del dia ara
són gratuïts. Era imprescindible per a El País donar aquest pas per recuperar posicions en la batalla per la publicitat després que l'aposta fa 2 anys i mig per la subscripció tingués una
rebuda molt freda per part dels internautes.
Al nostre país, les empreses del periodisme imprés també segueixen sense trobar el model ideal. El
Regió 7 va apostar fa uns mesos per tancar completament el web, amb una subcripció amb preus calcats del paper: 33 euros mensuals! Evidentment, no volen perdre vendes al quiosc i prefereixen fer fugir als seus lectors del web. La pregunta és per què tenen web, llavors.
El
Diari de Tarragona va treure del web la major part dels continguts del paper a finals del 2004, a l'espera d'una versió de pagament que mai no arriba. El setmanari
El Temps acaba de donar el pas invers per arribar al mateix lloc: després de molts anys sense oferir continguts s'ha decidit a publicar un article de cada secció de la revista impresa a Internet. "El web ens serveix d'aparador publicitari", m'explicava el coordinador Jaume Monzó.
El camí, des del meu punt de vista, hauria de passar per fer de web i paper productes complementaris, no replicar l'edició impresa ni oferir una versió retallada. El web hauria de contenir
coses que no es poden oferir al paper:
- Materials audiovisuals i documentació recollits pel periodista en prepara un tema pel paper (àudio d'entrevistes íntegres, galeria de fotografies).
- Pinzellades informatives entre publicació i publicació impresa, la mal anomenada última hora.
- Espais de participació de la comunitat de lectors.
Tot això té especial sentit en l'
àmbit local, on els mitjans impresos tenen un gran potencial per convertir-se en el referent a Internet per als habitants d'un municipi o comarca. M'agrada molt l'experiència de
Capgros.com en aquest sentit: els periodistes treballen el dia a dia pensant en Internet i d'aquí traspuen temes per al setmanari de paper.
