30 de novembre 2006

L'esperança del nou tripartit


He volgut esperar a que l'organigrama del nou Govern passi de ser rumor a ser comunicat oficial per escriure aquestes línies. Estic força content. La gent que havia treballat per dissenyar polítiques de comunicació i societat de la informació en el primer tripartit tindrà una segona oportunitat. Els primers tres anys, plens d'entrebancs provinents de l'alta política i l'agressivitat mediàtica, van deixar molts projectes definits, però pocs de desplegats en l'àmbit d'Internet i la comunicació. La continuïtat que es dibuixa en el perfil del nou Govern és, per tant, una bona notícia: tinc l'esperança que aquesta legislatura sigui fecunda en accions concretes i eficaces.

El rumor ja convertit en fet d'una conselleria de Cultura i Mitjans de Comunicació és un pas endavant molt important en la política nacional. Que les polítiques de comunicació es desvinculin de la Presidència és una gran notícia que s'haurà de materialitzar en una llei de la CCRTV valenta; i que, per fi, s'englobi els mitjans de comunicació en una estratègia global per la cultura nacional podria donar fruits molt poderosos. Esquerra, i en concret el professor Joan Manuel Tresserras, tenen ara la responsabilitat de ser els primers garants d'una política cultural encaminada a consolidar una identitat catalana forta i definida en un món globalitzat.

Tresserras és un dels principals ideòlegs del discurs cultural d'Esquerra fonamentat en la creació d'una indústria pròpia potent, capaç d'exportar internacionalment productes per fer sostenible la producció nacional. Al món de l'animació s'ha aconseguit, però hi ha molts sectors de la indústria cultural que sobreviuen amb balons d'oxígen. En una batalla paral·lela, l'escrupulós control del compliment dels plecs de condicions de les concessions de TDT local (continguts de proximitat i en català) serà el primer gran repte per la conselleria, després que el CAC finalment obrís -contra el criteri de Tresserras- la porta a grans grups de comunicació espanyols.

L'encaix d'Internet

Però en l'organigrama coherent de Cultura i Mitjans de Comunicació trobo a faltar Internet, sempre separada dels mitjans tradicionals. Aquesta vegada ha anat a parar al Departament de Governació i Administracions Públiques. Això em fa pensar que es donarà un impuls molt important als tràmits electrònics, una de les assignaures pendents des que el projecte Cat365.net, que havia d'integrar processos d'ajuntaments, diputacions i Generalitat a través del consorci AOC, va quedar pràcticament congelat. La persona que estarà al davant de la nova Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació, l'enginyer Jordi Bosch, garanteix la continuitat de les iniciatives iniciades pel tripartit anterior: Ell va ser director del CTTI fins a l'abril de 2006 i va encapçalar el projecte de crear un operador neutre públic, que coordinarà una xarxa de fibra òptica alternativa a la de Telefònica per tal que d'altres empreses de telecomunicacions puguin oferir els seus serveis a preus competitius i revolucionar així un mercat d'Internet que és dels pitjors del món industrialitzat en relació qualitat-preu de les connexions.

Tot i això crec que s'ha perdut una oportunitat: la Internet catalana encara necessita créixer en implantació i segur que cal millorar les infraestructures, però els estudis sociològics demostren que molts no-usuaris (persones que no mostren cap interès per accedir la Xarxa) argumenten que no creuen que Internet els pugui aportar res d'útil a la seva vida. El cost de la connexió o la dificultat tècnica no són els principals motius. Cal, per tant, polítiques per fomentar una oferta de continguts i serveis en català de qualitat a Internet, que cobreixi les necessitats dels ciutadans. Hi ha sectors en què segur que l'oferta privada cobreix de forma satisfactòria aquestes necessitats, però cal detectar on no arriba aquesta oferta privada per desenvolupar serveis públics que motivin als no-usuaris per esdevenir usuaris i no quedar fora de la digitalització de la societat. En el programa de govern, juntament amb el Pla Director d'Infraestructures de Telecomunicacions, es recull explícitament el desplegament del Pla de Serveis i Continguts dissenyat per l'STSI anterior i en què Bosch va participar com a membre del comité de direcció. Esperem que no se n'oblidi d'aquest eix fonamental per al futur d'Internet a Catalunya. El context de Governació no ajudarà: Si la reunificació de Cultura i Comunicació hagués incorporat també Internet, l'accent en les polítiques de continguts i serveis digitals hauria estat molt més natural.

Un bon exemple d'aquest tipus de polítiques, des de fora de l'STSI, són les subvencions per a projectes d'innovació en els mitjans, promogudes per la Secretaria de Comunicació (depenent de Presidència en la legislatura passada), en concret des del gabinet de Jordi Fortuny i amb la col·laboració de l'Institut Català de les Indústries Culturals, que ara estaran en el mateix departament. En els mitjans digitals, aquestes subvencions han animat un sector que feia anys que era molt conservador, més preocupat de sobreviure que de crèixer. Han permès, per exemple, la creació de Vilaweb.tv, un servei diari de reportatges de vídeo que ha generat dos llocs de treball (periodistes provinents del sector audiovisual); o l'obertura d'una secció dedicada a notícies internacionals amb quatre corresponsals fixes a Comunicació21.com, el portal especialitzat en el sector dels mitjans.

28 de juny 2006

TDT vs. IPTV: on és la televisió del futur?


Aquests últims mesos he estat concentrat a acabar la meva tesi doctoral. La presento el dia 27 de juliol, a la facultat de Comunicació de la UAB. Si voleu sentir les meves conclusions sobre l'evolució del periodisme digital a Catalunya, esteu convidats a venir, a les 4 de la tarda. Teniu un avanç a la revista Trípodos i en aquesta ponència (en anglès). Més endavant en faré cinc cèntims al bloc, però ara volia posar blanc sobre negre algunes idees que fa mesos que em ronden.

Pere Vila, director tècnic de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (de Mitjans Audiovisuals quan per fi s'aprovi la nova llei) va ser la primera persona a qui vaig sentir fer un discurs públic realista sobre la TDT, en el marc dels Premis d'Octubre de 2005. Per ell, la TDT no revolucionarà la televisió, sinó que és una tecnologia de transició. Estic molt d'acord amb la primera afirmació i menys amb la segona, per diversos motius:

- La majoria dels receptors de TDT que s'estan comercialitzant no són interactius, no tenen la tecnologia MHP que permet navegar pels menús de les emissions digitals. Els receptors MHP són més cars i la gent no està disposada a comprar-los encara. A més, amb l'excepció de la CCRTV, cap empresa de televisió està invertint seriosament en desenvolupar serveis interactius per al públic català o espanyol [vegeu l'informe del GRISS-UAB per al CAC]. El cercle es tanca: si no hi ha continguts interactius els usuaris no tenen cap motivació per comprar receptors MHP. Però per tenir una interactivitat avançada, cal tenir una connexió a Internet i això encara complica més les coses a l'usuari.

- Avui dia ja existeixen plataformes de televisió per Internet, via ADSL, com Imagenio de Telefónica, Jazztelia o WanadooTV, que ofereixen televisió en directe i sota demanda (com un vídeoclub virtual: veus la pel·lícula que vols en el moment que vols), a més de connexió a Internet de qualitat i telèfon. La TDT només pot competir parcialment amb la part audiovisual d'aquesta oferta si li afegim un DVR (també anomenat Media Center o PVR), un disc dur que emmagatzema desenes d'hores de vídeo, cosa que permet programar la gravació dels continguts més interessants dels canals TDT i fer-te la teva “tele a mida” quan arribes a casa. A més, l'anomenada IPTV, és per definició interactiva, ja que té Internet com a element fonamental del seu funcionament.

- Les concessions de TDT privada a Catalunya no suggereixen que hi haurà canvis en la programació televisiva analògica: Godó segueix sense saber què fer amb TD8, quan ja hauria d'estar emetent quatre canals digitals; el CAC ha permés que els grans grups de comunicació espanyols entrin en la TDT local (el vot particular del conseller Tresserras en la resolució és molt clarificador); i les televisions locals històriques prou feina tindràn amb sobreviure a la renovació tecnològica i a l'adaptació als nous mercats comarcals com per pensar en innovar. La jornada parlamentària organitzada recentment pel CAC em va deixar aquest mal sabor de boca: gairebé tothom parlava de la interactivitat com un ens abstracte de futur que cauria del cel. La interactivitat vindrà principalment pels serveis de contactes i concursos escurabutxaques venuts per empreses oportunistes a les emissores. L'únic espai viable per a l'exploració de serveis interactius són les televisions públiques, liderades per la CCRTV. En l'àmbit local es poden crear espais de servei públic en els menús interactius que facin la funció d'Internet per als no-internautes: contacte amb l'adminstració, agenda, iniciatives cíviques. Una prova pilot amb Mataró i Vilanova marcarà el camí a seguir.

Amb aquest panorama, m'atreveixo a defensar la idea que la TDT no serà una tecnologia de transició, sinó que assumirà les funcions de la televisió analògica (que s'apagarà per decret entre el 2008 i el 2010) de mitjà de comunicació de massa: programacions tradicionals amb models de consum passiu. Durant moltes dècades, la TDT seguirà sent el mitjà de referència de la majoria de la població, que el consumiran amb els mateixos patrons que la tele de sempre. La interactivitat serà una anècdota. L'IPTV anirà madurant i atreurà al públic actiu, els que fins ara buscaven en Digital+ o a les xarxes P2P una programació més variada o especialitzada, o els que produeixen vídeos propis i de moment els pengen a YouTube. Héctor Milla defensa que l'IPTV pot convertir-se en una televisió molt interessant, participativa, col·laborativa: la TV 2.0. Dependrà del model tecnològic que es consolidi, però sí és evident que els seus usuaris seran més actius que els de la TDT. Qui simplement vulgui tenir molts canals, en la TDT ja tindrà quatre vegades més del que tenia amb la tele analògica.

De moment em quedo amb la utopia feta realitat de Nuenen, una ciutat holandesa on una cooperativa de veïns ha creat una xarxa de fibra òptica fins a la llar (FTTH) amb 100 Mbps per usuari, IPTV, Internet, telefonia, serveis propis (videotrucades locals gratuïtes, retransmissions dels partits de futbol escolar..) i els millors serveis dels grans operadors negociats al millor preu. Quan tens la xarxa, tens el poder. Es va presentar a l'IP Cities, a Vilanova i la Geltrú, que vol ser la primera ciutat-xarxa de Catalunya.


Del 3 al 14 de juliol, el Campus Universitari de la Mediterrània ofereix el curs Digital Media per reflexionar sobre el futur de les tecnologies audiovisuals i en xarxa, amb demos i activitats pràctiques. Jo faré una sessió sobre weblogs i periodisme. Ens veiem per allà?

18 de febrer 2006

El (pseudo)bloc del president



Maragall va presentar el dimecres passat el seu nou web institucional, amb la novetat que s'apunta al carro dels blocs. Desenes de polítics catalans han obert un espai personal i directe de reflexió a la xarxa en l'últim any i hi destaca l'esforç de formació interna en el PSC, que ha acabat quallant en un portal de blocs socialistes.

Però usar programari de gestió de blocs per publicar reflexions no significa estar fent un bloc tal i com l'entenen els blocaires veterans. Hi ha un codi social al voltant de l'eina tecnològica. Un bon bloc ha d'estar obert als comentaris dels lectors, ser un espai de diàleg; ha d'oferir enllaços a informacions i opinions que recolzin o contrastin amb els arguments que exposa; ha d'estar connectat amb la resta de la blogosfera. En l'àmbit periodístic passa tres quarts del mateix: molts suposats blocs de diaris digitals no són més que columnes d'opinió publicades sobre un gestor de blocs.

Hi ha bons blocs de polítics (com n'hi ha de periodistes), però el del President Maragall no arrenca amb bon peu. Els comentaris no seran públics, sinó recollits pel president i comentats (o no) en futurs posts. El bloc de Maragall té el valor de ser una tribuna directa (si el lector confia en la promesa que serà el president qui l'actualitzi), però no serà un gran exemple de bloc. Per acabar-ho d'adobar, des del dia que es va estrenar només he aconseguit accedir-hi una vegada. Normalment en entrar al bloc (http://www.presidentmaragall.cat/diari) ets redirigit al web de la Generalitat. Error o decisió no explicada? Esperem que la setmana vinent sortim de dubtes.

Actualització: Després de la impressionant manifestació de dissabte, el bloc del President és accessible i en parla. En un missatge de dijous, Maragall promet "aquí em teniu, disposat a dir el que penso, disposat al diàleg, i disposat a contestar preguntes". Espero que malgrat la manca de transparència en la publicació de comentaris, aquesta bona voluntat faci traspuar les intervencions dels internautes!

Bloc o blog?

Per cert, he demanat al Termcat que m'expliqui els seus arguments lingüístics per triar "bloc" com a traducció de "weblog". Des del GPD vam contribuir a aquesta tria amb arguments socials -el seu ampli ús a la blogosfera catalana, l'analogia del weblog amb el bloc de notes-, però fa poc he llegit arguments lingüístics (PDF) molt contundents que defensen "blog" com la millor forma, seguint la tendència internacional. Al recentment creat grup de discussió sobre els blocs (blogs?) catalans hi ha un apassionat debat sobre el tema. Intercanviar experiències en aquest marc servirà per seguir madurant una blogosfera catalana plena de vitalitat.

14 de febrer 2006

La màgia del .cat


Escric aquestes línies quan encara no estan actives les webs amb el .cat. La demanda en les primeres hores de vida del nou domini ha desbordat el procés de comprovació (la primera fase està oberta només per entitats culturals i públiques catalanes) i s'ha endarrerit l'activació. En una nació sense estat, els petits símbols tenen una màgia apassionada. En un moment en què les reivindicacions del nou estatut sofreixen cada dia que passa en la comissió del congrés dels diputats una retallada anunciada, tenir domini propi és una alegria que cal assaborir.

Val a dir, però, que el .cat tampoc és una solució perfecta per a la presència catalana a la Xarxa. Podríem dir que és la millor de les solucions possibles en un context polític en què el dret a l'autodeterminació dels pobles és un tabú. Ja se'n va parlar força quan es va aprovar el domini: la solució ideal i demanada per unanimitat pel parlament de Catalunya ja al 1996, seria la creació del domini .ct, un domini territorial basat en els codis UNESCO. Els precedents de dominis no associats a estats, que n'hi ha, són principalment illes i colònies d'ultramar.

El domini .cat és una tombarella estratègica àgil, fàcil de païr pel govern espanyol del PSOE, que reconeix i dóna visibilitat a Internet a la comunitat cultural catalana. És molt, però és una solució similar a la del preambul del projecte d'Estatut: sense validesa jurídica. Tanmateix, potser tot ha de seguir el seu ordre lògic d'esdeveniments i fins que no siguem un estat no tindrem domini territorial a Internet. Si aquest ha de ser el camí, encara ens queda força estona, així que vaig a gaudir de la màgia del .cat, de la il·lusió de veure com s'estén com una taca el domini en aquest raconet de planeta. Nosaltres ja fa temps que sabem que hi ha una Internet catalana. Ara, per fi, ho sabrà el món.

09 de gener 2006

Revista Cambrils estrena ritme diari a la xarxa



No és una anècdota, sinó una tendència: les revistes mensuals i setmanals locals estan veient que el seu web pot ser un complement enriquidor per a l'edició en paper. Capgrós a Mataró i el Diari de Vilanova ja fa un temps que assajen trencar a Internet la periodicitat de la revista i seguir el dia a dia de l'actualitat. Des del 2 de gener la Revista Cambrils també s'ha afegit a aquesta estratègia, amb la valentia de posar-se també a fer producció audiovisual online. Després de 10 anys a la Xarxa (a Cambrils van ser dels pioners entre els mitjans locals), inicien la nova etapa amb molta il·lusió davant dels reptes que s'han posat.

Per una revista mensual, Internet és una finestra inmillorable per mantenir el contacte amb la seva audiència entre edicions de la versió impresa. Un mes és molt llarg, passen moltes coses, i el paper el que ofereix és anàlisi i aprofundiment en els temes més importants, juntament amb un recull limitat de les notícies secundàries. A Internet, les revistes locals poden competir amb la ràdio i els diaris en la informació d'última hora, sabent que poden ser fàcilment el primer referent per als internautes de la localitat: ningú els pot igualar en coneixement de la realitat més pròxima.

A Mataró i a Cambrils, a més, han creat espais per al comentari de l'actualitat per part dels lectors. Aquest és un principi crucial per seguir enfortint la relació del mitjà amb la seva audiència, per fer-la cada vegada més protagonista del que els periodistes expliquen. Internet ajuda a fer més fàcil que els lector exposin les seves preocupacions, que cridin l'atenció del periodista a temes que potser no havia previst. La vocació comunitària dels mitjans locals té en Internet un aliat que reverteix positivament en el producte de paper.

Els redactors de Capgros.com saben que aquesta possibilitat també té els seus incovenients, quan lectors amb poc respecte creuen que poden utilitzar els espais de participació com una tribuna per a l'insult. Però treballant la cultura de la col·laboració entre periodistes i lectors es pot trencar aquesta dinàmica (a laMalla.net han aconseguit molt bé). Un espai on explícitament s'inviti als lectors a aportar idees, notícies, fotos... pot ser un bon començament per apropar encara més els mitjans locals al seu públic.